El riu de colors

Pels nens petits pintar un arbre groc o un gos verd és la mar de normal. Això és degut a que quan som petits no sabem quins són realment els colors dels objectes i escollim aquells que ens agraden més, que acostumen a ser els més estridents. 

Jo, de petita, quan pintava el riu que tenia més a prop de casa (el riu Ripoll) ho feia de colorins: un dia el pintava vermell, un altre verd, l'altre blau... i en el meu cas ho feia perquè el riu baixava literalment de colors, fet que compartia força sovint amb la meva mare. He de confessar que en aquella època em semblava molt divertit i fins i tot estava orgullosa de viure a prop del riu màgic que tenia la capacitat de canviar de color en funció del dia de la setmana. 

El joc més típic quan ens hi acostàvem era endevinar de quin color baixaria avui. En realitat no existia cap pauta de colors; jo gairebé sempre deia "blau" a mode de desig, perquè era el que més m'agradava.

Quan vaig saber que aquella aigua era màgica per l'efecte de la contaminació, l'alegria dels colors es va transformar en fàstig de cop. Alguna vegada m'hi havia acostat suficientment com per adonar-me que a dins del riu i al voltant del mateix era impossible que hi hagués qualsevol tipus de vida. 

La major part de la meva vida l'he passat a prop d'un riu de merda, en plena època d'industrialització i de despreci total i absolut pel medi ambient. De tant en tant escoltava promeses que deien que en uns anys al riu fins i tot hi podríem fer unes braçades. El riu era una evidència que tothom amb responsabilitat al poble volia amagar sota l'estora. 

Però d'uns anys ençà la situació ha canviat força. Una de les primeres evidències del canvi va ser deixar de veure els colors canviants de l'aigua. Més recentment, passejo i corro sovint per la vora del riu i cada vegada s'ensuma menys pudor, escolto i observo aus i hi veig crèixer vegetació. Diuen els biòlegs que el riu és molt agraït, quan deixes d'agredir-lo de seguida pots començar a veure'n els resultats.

Fa uns dies vaig donar un pas més en les meves descobertes. L'ADENC duu a terme des del 2009 el projecte "Fes reviure el Riu Ripoll" i entre els objectius d'aquest projecte hi ha la sensibilització de la ciutadania sobre els problemes i millores del riu. Per això, de tant en tant organitzen sortides guiades. La sortida de fa una setmana era una "Nit Amfíbia". Equipats amb llanternes i botes vem acompanyar els experts en la seva tasca d'elaborar un cens de granotes i gripaus que habiten en una zona concreta del riu. D'entrada ens van dir que n'escoltaríem forces però no ens asseguraven veure'n. Gràcies a la perícia dels nens del grup vem poder veure i tocar granotes verdes i reinetes (també en vem escoltar moltíssimes). I al final de tot del recorregut ens va semblar escoltar un gripau tòtil. 

Una granota reineta

Vem caminar en fila índia per la llera del riu durant una bona estona. De nit, els sons s'amplifiquen moltíssim i entre tanta vegetació tenia la sensació d'estar obrint camí al bell mig de la selva amazònica. Passejar per la natura de nit és descobrir un indret nou, que es presenta inquietant i alhora embriagador.

Una vegada més vaig poder comprovar que, tot i que encara queda molt per fer, el riu Ripoll cada dia té més bona salut. I cada vegada estic més convençuda que l'educació i les accions de comunicació són de gran ajuda per entendre la importància de preservar un indret natural com a lloc d'evasió entre tant de formigó. En la mesura en què sapiguem explicar com d'important és, tindrem menys possibilitats de tornar enrera. No vull tornar a veure el riu mai més de colors, vull que ara els nens i nenes del Vallès dibuixin el riu Ripoll del color que els vingui de gust. Com fan amb el gos verd i l'arbre groc.